All posts tagged totxo

El totxo torna a fer-se un lloc en l’economia

Els permisos de construcció han crescut en set comunitats autònomes espanyoles en l’últim any, tot i que els visats d’obra nova registrats el 2014 són un 3,1% inferiors als de 2013.

Sembla que el maó torna a fer-se un lloc en l’economia. Després de les caigudes registrades en aquesta indústria des de l’esclat de la crisi, es tornen a produir pujades dels permisos de construcció de gairebé la meitat de les comunitats autònomes, segons ha informat aquest dilluns el diari econòmic “Cinco Días”.

Aquest fenomen s’ha registrat en regions en les quals no hi ha obra nova buida i fa preveure que la tendència a la baixa en la construcció ha arribat a la seva fi. I més després que les obres residencials a la Comunitat de Madrid, Catalunya, Castella La-Manxa, Castella i Lleó, Astúries, Comunitat Valenciana i Galícia hagin crescut durant l’últim any.

El descens en els preus de l’habitatge ha permès que en aquestes comunitats l’estoc d’obra nova hagi estat absorbit per la demanda, el que ha obert la porta a que es duguin a terme noves construccions.

Font: bolsamania.com

Foto: gottmanblog.com

Crea un paisatge especial al voltant d’un pati de maó

Els blocs de maó creen patis rústics i atractius, però poden retenir la calor i provocar sequedat al terra proper. És possible suavitzar la sensació freda i angulosa que el maó transmet, creant vores corbes per llits de flors, afegint un arc de jardí i cultivant belles gespes de pastures suaus i plumoses. Afegeix uns quants accessoris per incorporar un element d’estil mentre muntes una exhibició de flors d’aspecte silvestre que compensin la duresa del totxo. Fins i tot un petit caminet cobert d’humus de cedre, farigola perfumada o graveta, pot donar als visitants la impressió que estan caminant cap a un món més amable, íntim i relaxat.

1- Marca una vora corbada al voltant de la vora del teu pati de maó. Utilitza roques de jardí per definir les corbes, procurant deixar un espai d’entre 18 i 24 polzades (46 i 61 cm) entre les roques i la riba del pati.

2- Treu la pastura o gespa que està a la zona on vas instal·lar el nou vora al voltant del pati. Selecciona un lloc que serveixi com a entrada o accés al pati des del jardí. Marca el terreny amb roques.

3- Adiciona el sòl a partir de la vora amb una mica de torba i material orgànic de compostatge. Afluixa la terra i treballa el material agregat a una profunditat d’unes 12 polzades (30 cm).

4- Instal·la un arc per jardí a l’àrea on serà l’entrada al teu pati. Treu la gespa que necessitis treure. Adiciona terra amb la mateixa barreja utilitzada anteriorment de torba i material de compostatge.

5- Sembra una planta enfiladissa o una bonica enfiladissa amb flors a cada costat de l’arc i rega bé. Comença a “entrenar” les teves plantes perquè vagin pujant a través de l’arc a mesura que creixen.

6- Tria plantes d’estil silvestre per a delinear el contorn corbat de la teu pati de maó. Sembra de forma intercalada algunes plantes altes i fragants típiques dels antics horts familiars anglesos com poden ser les malves i les roses i afegeix exemplars més baixos al davant, com poden ser cosmos i Dianthus. Planta com a teló de fons una línia de lavanda perfumada.

7- Selecciona un racó on el pati de maó s’uneixi a casa teva, per crear un petit jardí de roses enfiladisses. Aquest detall suavitzarà les cantonades agudes i omplirà teu pati d’un deliciosa fragància.

8- Afegeix una pèrgola, una banyera per a aus o una petita font d’aigua al teu pati de maó per transmetre frescor i vivesa. La presència de l’ aigua i el seu so atrauran moltes petites aus.

9- Instal·la un petit camí que passi sota el teu arc de jardí, simplement cobrint el terra amb humus de cedre. Sembra en l’humus, alguna planta petita de cobertura com la farigola o la Asperula. Aquestes espècies alliberaran una fragància suau en ser comprimides sota els teus peus.

Treieu a la llum el maó de les parets!

El recurs decoratiu del qual us parlo avui és el que es feia servir abans, quan faltaven diners per poder acabar les obres d’un habitatge, i són els murs o parets de maó vist. Finalment la moda i les tendències decoratives han tornat a portar aquest tipus de revestiment a la primera plana del disseny, donant pas a una nova generació en la decoració i una tendència en alça de l’estil industrial. Se’ls sol anomenar maó a la vista o pedra natural, és una opció més que s’utilitza en construcció com a revestiment. El seu ús s’estén tant en parets interiors de cases actuals, i s’aprecia com una idea per a la decoració d’un ambient, com a les que donen a l’exterior.

Als interiors, les parets de maó vist li aporten atractiu i a més es presenta com una alternativa que admet múltiples combinacions, ja que en una mateixa estada poden conviure harmoniosament terres de ciment polit amb parets de maó vist, o bé amb altres revestiments. Si es desitja el maó a la vista pot mantenir-se amb el color original, només aplicant una capa protectora de producte indicat per a aquest material, o també es pot pintar en colors que més ens agradin i millor coordinin amb el disseny d’un interior.

L’estètica del totxo a la vista inspira ambients rústics, atmosferes relaxades i acollidore , aquest material es destaca per la seva simplicitat, creant una estètica industrial ideal.
Les parets d’aquest tipus en un interior poden combinar-se amb murs amb revestiments d’allò més diversos, entre ells estuc o arrebossat, fusta, ceràmics i guix. En qualsevol cas un mur de maó vist ressalta de la resta pel seu aspecte auster.

Per a aquest tipus de murs caldrà protegir el maó amb un impermeabilitzant especial, vernís o pintures ( pintura plàstic o làtex per a interiors , ja que és un material porós que absorbeix humitat.

Atreviu-vos a posar una paret de maó a la vista a la vostra llar! A Bòbila Aguilera creem maó rústic de diverses mides i colors per a donar calidesa a la vostra llar.

Història del Totxo

El totxo va constituir el principal material a la construcció de les antigues Mesopotamia i Palestina, on cuasi no es disposava de fusta i pedres. Els habitants de Jericó a Palestina fabricaven totxos fa uns 9.000 anys.

 Els constructors sumeris i babilonis aixecaven zigurats, palaus i ciutats enmurallades amb totxos assecats al sol, que recobrien amb altres totxos cuits en forns, més resistents i sovint amb esmalts brillants formant fisos decoratius. Als últims anys els perses construien amb totxos al igual que els xinesos, que aixecaren la gran muralla. Els romans construien banys, amfiteatres i aqüeductes amb totxos, sovint recoberts de marbre.

En el transcurs de l’ Edat Mitjana, durant l’imperi bizantí, al nord d’Italia, als Païssos Baixos i Alemanya, així com a qualsevol altre lloc on faltava la pedra, els constructors valoraven el totxo per les qualitats decoratives i funcionals. Relitzaren construccions amb totxos templats, vermells i sense brillantor creant una àmplia varietat de formes, com quadres, figueres de punt d’espina, teixit d’esterilla o llaços flamencs. Aquesta tradició va continuar durant el renaixement i a l’arquitectura georgiana britànica, i va se portada a Amèrica del nord pels colons.

El totxo ja era conegut pels indígenes americans de les civilitzacions prehispàniques. En regions seques construïen cases de totxo d’adob assecat al sol. Les grans piràmides dels olmeques, maies i altres pobles van ser construides amb totxos revestits de pedra. Pero va se a Espanya on, per influència musulmana, l’ús del totxo va agafar més difusió, sobre tot a Castella, Aragó i Andalusia.

L’argila amb què s’elaboraven els totxos és un material sedimentari de partícules molt petites de silicats hidratats de alúmina, a més d’altres minerals com el caolí, la montmorillonita i l’illita. Es considera l’adob com el precursor del totxo, ja que es basa en el concepte d’utilització de fang argilós per l’execusió de murs, tot i que l’adob no experimenta els canvis físico-químics de la cocció. El totxo és la versió irreversible de l’adob, producte de la cocció a altes temperatures.

La seva forma és la d’un prisma rectangular, en què les seves diferents dimensions reben el nom de soga, tissó i gruix, siguent la soga la seva dimensió més gran. Així mateix, les diferents cares del totxo reben els noms de taula, canto i testa (la testa es la més gran). Generalment, la soga és el doble que la longitud que el tissó o, més exactament, dos tissons més una junta, el què permet combinar-los lliurement. El gruix, contràriament, pot no estar modulat.