All posts tagged artesanal

Com construir un forn de llenya

La construcció d’un forn de llenya no és difícil si es coneixen les normes bàsiques per al seu millor rendiment. Per exemple utilitzar maons refractaris, a poder ser artesanals, perquè tenen més resistència, units entre si per ciment especial refractari.

Una vegada triat el lloc més idoni i construïda la base amb suficient solidesa, es fa una base de maons refractaris. Podeu triar la forma que volgueu, però és molt comú en forma de volta.

A partir de la quarta filera de maons, aneu col·locant unes falques de pedra o trossos de maó a la part posterior per anar donant la curvatura adequada que aniria donant forma a la volta. Els maons es van pegant amb morter de ciment refractari que es pot barrejar amb una mica de sorra de riu o el ciment sol. El mateix morter es pot utilitzar per omplir les juntes de les rajoles a l’interior, netejant el sobrant per deixar la cara vista dels maons, així com de manera més generosa a l’exterior.

A mesura que es va formant la volta, es va fent necessari tallar alguns maons perquè siguin més estrets a la part interior i així facilitar la forma arrodonida en el sentit circular de cada filera. Una vegada que la volta està acabada, i totes les juntes exteriors cobertes amb el ciment refractari, poseu una capa d’uns tres centímetres de fang o tova, fet amb fang i herba seca aplicat amb una paleta i aplanat com si fos pasta de ciment.

La porta metàl·lica i la xemeneia per a sortida de fum es poden comprar a botigues especialitzades. També es pot fer per Internet, a una empresa especialitzada en materials per a forns de llenya a la península. És recomanable col·locar també un termòmetre sobre la porta per controlar la temperatura interior. Una vegada assecat el fang col·loqueu una manta de fibra de vidre com aïllant addicional. Sobre la fibra es col·loca una malla de tipus “galliner” perquè serveixi de suport a la capa de ciment d’uns tres o quatre centímetres de gruix. El morter es va col·locant acuradament procurant que formi una capa homogènia i del mateix gruix, donant-li la forma arrodonida final. Una vegada acabat el forn es pot pintar la part de ciment deixant els maons vistos. També podeu fer una extensió del taulell de rajoles per tal de tenir espai per a col·locar les safates i folrar la paret posterior en pedra per a donar-li un acabat rústic. És convenient disposar d’alguns estris especials per al forn, que facilitaran l’ús, així com una quantitat suficient de llenya disposada i tallada. I així arriba el primer assaig amb “foc real”.

A Bòbila Aguilera podreu trobar tots els materials que necessiteu per a fer un forn de llenya sòlid, resistent i de gran qualitat.

Treieu a la llum el maó de les parets!

El recurs decoratiu del qual us parlo avui és el que es feia servir abans, quan faltaven diners per poder acabar les obres d’un habitatge, i són els murs o parets de maó vist. Finalment la moda i les tendències decoratives han tornat a portar aquest tipus de revestiment a la primera plana del disseny, donant pas a una nova generació en la decoració i una tendència en alça de l’estil industrial. Se’ls sol anomenar maó a la vista o pedra natural, és una opció més que s’utilitza en construcció com a revestiment. El seu ús s’estén tant en parets interiors de cases actuals, i s’aprecia com una idea per a la decoració d’un ambient, com a les que donen a l’exterior.

Als interiors, les parets de maó vist li aporten atractiu i a més es presenta com una alternativa que admet múltiples combinacions, ja que en una mateixa estada poden conviure harmoniosament terres de ciment polit amb parets de maó vist, o bé amb altres revestiments. Si es desitja el maó a la vista pot mantenir-se amb el color original, només aplicant una capa protectora de producte indicat per a aquest material, o també es pot pintar en colors que més ens agradin i millor coordinin amb el disseny d’un interior.

L’estètica del totxo a la vista inspira ambients rústics, atmosferes relaxades i acollidore , aquest material es destaca per la seva simplicitat, creant una estètica industrial ideal.
Les parets d’aquest tipus en un interior poden combinar-se amb murs amb revestiments d’allò més diversos, entre ells estuc o arrebossat, fusta, ceràmics i guix. En qualsevol cas un mur de maó vist ressalta de la resta pel seu aspecte auster.

Per a aquest tipus de murs caldrà protegir el maó amb un impermeabilitzant especial, vernís o pintures ( pintura plàstic o làtex per a interiors , ja que és un material porós que absorbeix humitat.

Atreviu-vos a posar una paret de maó a la vista a la vostra llar! A Bòbila Aguilera creem maó rústic de diverses mides i colors per a donar calidesa a la vostra llar.

Història del Totxo

El totxo va constituir el principal material a la construcció de les antigues Mesopotamia i Palestina, on cuasi no es disposava de fusta i pedres. Els habitants de Jericó a Palestina fabricaven totxos fa uns 9.000 anys.

 Els constructors sumeris i babilonis aixecaven zigurats, palaus i ciutats enmurallades amb totxos assecats al sol, que recobrien amb altres totxos cuits en forns, més resistents i sovint amb esmalts brillants formant fisos decoratius. Als últims anys els perses construien amb totxos al igual que els xinesos, que aixecaren la gran muralla. Els romans construien banys, amfiteatres i aqüeductes amb totxos, sovint recoberts de marbre.

En el transcurs de l’ Edat Mitjana, durant l’imperi bizantí, al nord d’Italia, als Païssos Baixos i Alemanya, així com a qualsevol altre lloc on faltava la pedra, els constructors valoraven el totxo per les qualitats decoratives i funcionals. Relitzaren construccions amb totxos templats, vermells i sense brillantor creant una àmplia varietat de formes, com quadres, figueres de punt d’espina, teixit d’esterilla o llaços flamencs. Aquesta tradició va continuar durant el renaixement i a l’arquitectura georgiana britànica, i va se portada a Amèrica del nord pels colons.

El totxo ja era conegut pels indígenes americans de les civilitzacions prehispàniques. En regions seques construïen cases de totxo d’adob assecat al sol. Les grans piràmides dels olmeques, maies i altres pobles van ser construides amb totxos revestits de pedra. Pero va se a Espanya on, per influència musulmana, l’ús del totxo va agafar més difusió, sobre tot a Castella, Aragó i Andalusia.

L’argila amb què s’elaboraven els totxos és un material sedimentari de partícules molt petites de silicats hidratats de alúmina, a més d’altres minerals com el caolí, la montmorillonita i l’illita. Es considera l’adob com el precursor del totxo, ja que es basa en el concepte d’utilització de fang argilós per l’execusió de murs, tot i que l’adob no experimenta els canvis físico-químics de la cocció. El totxo és la versió irreversible de l’adob, producte de la cocció a altes temperatures.

La seva forma és la d’un prisma rectangular, en què les seves diferents dimensions reben el nom de soga, tissó i gruix, siguent la soga la seva dimensió més gran. Així mateix, les diferents cares del totxo reben els noms de taula, canto i testa (la testa es la més gran). Generalment, la soga és el doble que la longitud que el tissó o, més exactament, dos tissons més una junta, el què permet combinar-los lliurement. El gruix, contràriament, pot no estar modulat.